22.02.2013 - 21:41
El rei Juan Carlos sabia, amb antelació, que es produiria el cop d’estat del 23-F. Fins i tot va arribar a brindar amb xampany pocs minuts després que es produís. Això és el que es desprèn de les notes de Sabino Fernández Campo, aleshores secretari general de casa reial espanyola, que ara ha reproduït l’històric dirigent del PNB, Iñaki Anasagasti, al seu bloc. Anasagasti explica que Fernández Campo li va confiar aquelles notes escrites a mà perquè les llegís li’n donés l’opinió. Ara, quan es compleixen 32 anys d’aquells fets, Anasagasti ha decidit fer-les públiques.
Del relat, que contradiu completament la versió oficial coneguda fins ara, es desprèn que el rei era coneixedor de les intencions de cop d’estat Milans del Bosch i Tejero Molina. El seu secretari, però, que no sabia que el rei n’havia estat prèviament informat, va voler alertar el monarca de la gravetat dels fets i de les conseqüències que podia tenir per a la monarquia.
Heus ací uns quants fragments del relat:
Conversa per telèfon de Juan Carlos amb el general de l’exèrcit Alfonso Armada:
‘–Alfonso! Què passa? Què són aquests trets?
–…
–Què cony és això d’intimidació! Això no estava previst! Vull saber urgentment què està passant ara mateix allà.
–…
–Sí, assabenta’t de tot i vine corrent a la Zarzuela.
–…’
Conversa de Juan Carlos amb el secretari general de la casa reial, Sabino Fernández Campo:
‘–Però és que necessito saber què ha passat. Els trets no estaven previstos– diu Juan Carlos.
–Senyor, no l’entenc.
–Sí, Sabino, perdona. Després t’ho explicaré.’
Sabino Fernández Campo rep una telefonada del general José Juste:
‘–Juste, què passa?
–Sabino, hi ha el general Armada a la Zarzuela?
–No, per què m’ho preguntes?
–Perquè m’han dit que a aquestes hores el general Armada havia de ser a la Zarzuela.
–I això, per què? Qui t’ha informat d’això?
–El comandant Pardo Zancada, que segons sembla ho sap de boca del general Milans.
–Doncs, Juste, Armada no és a la Zarzuela, ni hi és ni se l’espera.
–Gràcies, Sabino, això canvia les coses. Gràcies una altra vegada. Et trucaré després.’
Fernández Campo reflexiona:
‘I així, ja amb totes les mosques darrere l’orella, em vaig dirigir novament al despatx de Sa Majestat i quan vaig entrar em vaig endur la sorpresa de la nit, què dic, la sorpresa de la meva vida. Perquè allà s’estava brindant. I això em va ennuvolar el cap i em va enfurir. Així que, i ja sense protocols, em vaig adreçar a Sa Majestat i sense pensar-m’ho el vaig dir mirant de cara:
–Senyor! Vostè està boig? Estem al caire del precipici i vostè brindant amb xampany –i gairebé vaig cridar– Senyor! No se n’adona que la monarquia està en perill? No se n’adona que pot ser el final del seu regnat? Recordi el que li va passar al seu avi!’
La reacció de Juan Carlos a l’arribada de Fernàndez Campo mentre brindava amb xampany:
‘–Sabino, si us plau, salva’m! Salva’m, salva la monarquia, ara mateix no sé què fer ni què dir!
–Majestat, tranquil·litzem-nos tots. No és el moment de lamentacions. Vostè mateix em deia abans que no s’havia de perdre la calma en els moments difícils. El que s’ha de fer és tractar de controlar la situació i és fonamental parlar amb els capitans generals. Li adverteixo que la Brunete ha ocupat ja Televisió Espanyola i Ràdio Nacional.
–Ho sabia, ho sabia! Jo ho sabia!– diu Juan Carlos.
–Què sabia, senyor?
–El que passaria.’
